Que estrany es fa un Onze de Setembre sense vosaltres, un Onze de Setembre lluny de casa. Aquest any, per segona vegada, el passaré a una Ginebra que ha esdevingut refugi i casa – com ja havia estat refugi i casa de tantes abans i com segueix-ho sent per tantes altres en l’actualitat.
L’exili són moltes coses, però també és en certa manera, i malgrat voler-me implicada en la nostra lluita col·lectiva, haver-me de limitar a contemplar aquestes hores que vénen, sense poder baixar als carrers que són els meus de sempre i participar amb tot un poble unit, alegre i combatiu.
