Dissabte passat es van complir dos anys d’aquell 17 d’agost de 2017. Les nostres quotidianitats van quedar tocades, de Barcelona a Cambrils, passant per Ripoll, Vilafranca i Rubí. Vam sortir a dir que no tenim por, que no estem disposades a sotmetre’ns a la doctrina del xoc de les guerres globals i el feixisme. I malgrat la commoció i la confusió de les primeres hores, dels primers dies gràcies als moviments socials vam anar una mica més enllà del no tenim por, vam recuperar el vell crit que malauradament perviu “les seves guerres, els nostres morts”. Perquè el pitjor que podríem fer és acceptar els atemptats com si es tractés d’una catàstrofe natural, com si fossin actes de violència descontextualitzats, sense passat ni futur. Cal assenyalar l’imperialisme, les estratègies militars de l’OTAN, els interessos geopolítics, el racisme, la islamofòbia i la deriva seguritària. I sobretot cal prevenir-nos per no ser víctimes dels interessos d’uns pocs que en un context de commoció  poden imposar el que Naomi Klein anomenà la “doctrina del xoc”, aquella basada en aprofitar un moment de xoc i de crisi d’una societat per transformar elements substancials d’aquesta.

Dos anys, el temps passa i els morts no tornen. La brutalitat d’aquell 17 d’agost ens interpel·la a tots i a totes, què va passar? Per què va passar? Tornarà a passar? I tot i que la Comissió d’investigació dels atemptats del 17A (CIAA) del Parlament de Catalunya –i de la qual formo part- porta més d’un any investigant les causes, els fets i les conseqüències dels atemptats, carrego la molesta sensació que no s’ha fet prou per respondre totes les preguntes necessàries per conèixer la veritat. Tot i que és d’hora per concloure, m’agradaria compartir 5 aprenentatges. 

Policies periodistes, periodistes policies. Xavier Giró, coordinador del Màster en comunicació de conflictes armats, pau i moviments socials de la UAB, afirma en l’article “Dolor innecessari i distorsió de l’enteniment” publicat a La Directa el  18 d’agost de 2017 que “(...) publicar o emetre imatges fortament emocionals, per una altra part, no contribueix a fer que l’audiència es formi una idea equilibrada, completa i el més ajustada possible a la realitat sobre els esdeveniments, les causes i les solucions, sinó que tendeix a dibuixar una representació mental esbiaixada cap la passió i la ràbia contra qui ha estat identificat com a l’autor. Als culpables se’ls associa la irracionalitat, se’ls qualifica de bàrbars, se’ls deshumanitza i, per tant, fa acceptable que eliminar-los sigui una solució.”

Aquells dies el codi deontològic va brillar per la seva absència a moltes redaccions: ni protecció de la imatge dels menors, ni presumpció d’innocència, ni contrast de la informació i, sovint, excés de rumorologia.
I un altre problema va ser el seguidisme acrític a la versió policial. Mossos d’Esquadra va desplegar una estratègia comunicativa sense precedents a les xarxes socials i en diverses rodes de premsa. Certament van actuar amb professionalitat en relació a la comunicació, però aquestes situacions en les quals els cossos policials s’erigeixen com a únics coneixedors de la “veritat” obre una porta perillosa i de cop i volta res del que vingui d’una comissaria o d’un agent policial pot ser qüestionat. I, en canvi, sempre cal qüestionar-nos i tenir clar que tots els aparells de l’estat, el comunicatiu també, són eines de reproducció de la doctrina del xoc i només una mirada crítica i una societat organitzada pot fer-hi front. Sempre cal anar més enllà d’informar puntualment sense visió de conjunt.

Terroristes abatuts. La resposta immediata va generar, com bé descriu la investigadora del CIDOB Blanca Garcés Mascareñas, “els tres nos”: no al terrorisme, no al racisme, la xenofòbia i l’islamofòbia i no a la por.  La condemna de la xenofòbia gairebé al mateix nivell que la condemna al terrorisme apunta que socialment no vam acceptar el marc dels uns contra els altres. Nosaltres contra ells, ells contra nosaltres. Occident contra Orient, Orient contra Occident.  Tanmateix, aquesta distinció en la resposta en comparació a altres fets similars a nivell europeu podria haver estat més profunda. Dos anys després no hem estat capaços de qüestionar temes fonamentals sobre aquells dies, malgrat que ho hem intentat. Em refereixo a la gran dificultat que genera socialment i políticament la reflexió, l’anàlisi i el debat sobre la mort a mans d’agents de policia de cinc membres de l’organització criminal que va perpetrar els atemptats. No hem estat capaços de preguntar-nos col·lectivament si la doctrina del xoc va operar en aquest cas, si el context de commoció i por ens van portar a un lloc sense retorn on drets que fins al moment eren inqüestionables poden ser vulnerats. El filòsof camerunès Achille Mbembe en parla en relació a la brutalitat policial contra persones racialitzades als EUA i afirma que “La generalització de l'assassinat està inscrita en les pràctiques policials. L'administració de la pena de mort s'ha deslligat de l'àmbit del Dret per tornar-se una pràctica purament policial”. I sobre això ningú en vol parlar, un fet que ho demostra és la rotunda negativa de tots els grups parlamentaris a fer comparèixer el Cap de la Divisió d’Afers Interns del cos de Mossos d’Esquadra a la CIAA o que tampoc haguem pogut tenir accés als atestats elaborats internament per la Divisió d’Afers Interns sobre l’actuació del cos de Mossos d’Esquadra en relació a les intervencions amb resultat de mort a Cambrils i a Subirats. Quan la CUP hem sol·licitat aquesta informació sempre s’ha sobreinterpretat com un assenyalament cap als cossos policials. Res més lluny d’això, nosaltres pensem que en una societat democràtica hauríem de poder analitzar i valorar què funciona i què no, quins protocols són correctes i quins no i hauríem de poder avaluar, avaluar-nos, des de la màxima transparència. I això al Parlament de Catalunya no ha estat possible. 

Racisme i islamofòbia, els perills més grans. “Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll”, escrivia commocionada una treballadora social de Ripoll, Raquel Rull. Els joves que van perpetrar els crims de Barcelona i de Cambrils del 2017 teòricament formaven part d’un nosaltres, d’una quotidianitat arrelada a les places i als carrers de Ripoll, “eren nens com tots”. Llavors què ha passat? La resposta mai la coneixerem del tot. Com va dir Marina Garcés en el pregó de la Mercè del 2017 “sempre tindrem el dubte de si realment volien morir matant, com van fer”. Cal doncs que parem atenció en allò que sí que sabem i que podem treure’n conclusions per a la no repetició. Cal prendre consciencia que vivim travessats per un racisme que se’ns fa invisible però que de forma estructural opera el dia a dia. Racisme material, institucional i simbòlic que trasllada les fronteres externes a fronteres internes, a fronteres de la quotidianitat. El racisme ens travessa cada dia quan ens empassem els relats de la inseguretat d’Albert Batlle o Miquel Buch per criminalitzar venedors ambulants; també quan veiem com a amenaça els joves adolescents sense referents familiars a Catalunya. El racisme i la xenofòbia sempre han tingut els mateixos objectius: marcar un nosaltres oposat a un ells; construir d’una forma o d’una altra un enemic inassimilable que suposa una amenaça per al nosaltres. Però a qui deixem entrar en el ‘nosaltres’ i a qui deixem pertànyer a la ‘nostra comunitat’ defineix també qui som com a poble. I a la inversa, a qui li prohibim l’entrada a la societat i a qui neguem la pertinença a la comunitat, també revela com ens imaginem com a nació i com a poble. I el nosaltres que hem de construir contra el totalitarisme i els fanatismes només serà possible si eradiquem el perpetu estat d’excepció al qual es troben sotmeses les persones migrades i els seus descendents ja que l’estat d’excepció comporta suspensió de drets. Com explica el professor de la UdG, Mostafà Sahimi, avui als nostres barris i ciutats “coexistim però no convivim, existeix una fractura social en les nostres vides”. 

I aquestes fronteres internes hi hem de sumar les polítiques antiterroristes de caràcter racista que a través de la creació d’una categoria racialitzada s’assenyala a les persones musulmanes com a susceptibles de cometre un crim. Es criminalitza a una comunitat de creients i s’articula un desplegament institucional coherent amb aquesta premissa. I al més pur estil de minority report desplega lleis, programes i protocols de caràcter preventiu que analitzen factors de la vida quotidiana de les persones musulmanes que res tenen a veure amb fets delictius i es generen categories molt perjudicials, racistes i que vulneren drets fonamentals amb l’excusa d’una necessitat de prevenció tan gran i perillosa que actua sobre fets que no han succeït. I el cert és que aquesta forma de legislar i prevenir ha estat un autèntic fracàs de conseqüències enormes sobre les persones que han estat assenyalades o detingudes “preventivament”.

Guerra global, el negoci de la mort. No es pot desfilar en nom de la pau al matí i a la tarda fer negocis amb armes amb Aràbia Saudita o Turquia. De la mateixa manera que no podem parlar de Daeix o estat islàmic sense parlar del trio de les Açores, que va tenir com a conseqüència la invasió injustificada de l’Iraq al 2003 amb la falsa excusa de les armes de destrucció massiva. Si parlem dels fets del 17 d’agost no podem obviar com l’Estat espanyol ha participat de forma activa en la guerra global que castiga les classes populars i que espolia recursos i béns a costa de guerra i dolor a l’Iraq. Així doncs, la política del terror, la política de la por no és exclusiva dels grups terroristes. S’ha practicat molt i la política de més impacte de terror s’ha fet des del poder i des dels estats. 

A més a més l’Estat espanyol és la setena potencia mundial en venda d’armes i si tenim en compte que la seva economia no se situa en aquest setè lloc, deduïm que el pes econòmic del negoci armamentistic és proporcionalment major a la d’altres estats. Si a això hi sumem els constants incompliments de la normativa internacional en relació a la compravenda d’armes es fa evident que l’Estat espanyol és dels principals responsables de les guerres que assolen el món.

Conspiració o negligència. Que dos anys després de la mort de vint-i-quatre persones avui encara plani tanta opacitat sobre com Abdelbaki Es Satty va articular i tramar els atemptats de les Rambles i Cambrils denota deixadesa o fins i tot negligència. Negligència que van exercir els partits espanyols a les Corts per bloquejar la comissió d’investigació i que no pot suplir una comissió del Parlament que topa cada dos per tres amb matèries considerades secrets d’estat. Però mantenir aquests interrogants oberts dóna peu a imaginar tota mena de conspiracions.

Una de les principals incògnites és quina era la relació entre el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) i Es Satty. Fa poques setmanes Carlos Enrique Bayo, periodista de Público, publicava una sèrie d’exclusives titulada ‘La veritat sobre l’imam de Ripoll‘. Certament, Bayo, intenta posar llum en un context d’ombres, silencis i opacitat oficials. Periodistes havent de donar explicacions mentre els màxims responsables polítics de l’Estat refusen comparèixer al Parlament de Catalunya. Només José Antonio Nieto, exsecretari d’Estat de Seguretat, va acceptar la invitació i vam poder preguntar i conversar amb ell sobre els fets. 

A José Antonio Nieto, exsecretari d’Estat de Seguretat, li vam poder preguntar sobre la presumpta col·laboració d'Es Satty amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat, sobre Es Satty i el cas Chacal, sobre la comunicació entre els cossos policials belgues i Mossos d’Esquadra o sobre les tres visites que la Policia Nacional va fer a Ripoll buscant Es Satty. Cap de les preguntes va ser contestada amb la suficient claredat que mereix la investigació. Nieto va passar d’una actitud segura i col·laborativa a una actitud estrident i acusadora cap als diputats i diputades que preguntàvem. Coneixent la seva expertesa a l’hora de respondre preguntes davant de tribunals o diputats no sorprèn. 
Des del meu punt de vista, cal ser prudents alhora de donar per vàlides totes les afirmacions que Enrique Bayo fa en la seva sèrie d’articles. D’una banda perquè no tenim la total certesa de la veracitat documental dels informes perquè sabem que van ser elaborats a posteriori o perquè, per exemple, sabem del cert que la hipòtesi de Bayo sobre que Es Satty era del confident B5 del cas Chacal no és certa. 

El que sí que puc afirmar després de més d’un any d’investigació i treball sobre el tema és que  és força evident que la relació d'Es Satty amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat era més estreta del què descriu Nieto. O que Mossos no aclareix de forma prou clara per què el nom d’Es Satty no apareixia a les bases de dades consultades. Que malgrat unes polítiques d’hipersegurització (per aquelles dates estàvem en grau 4 d’alerta antiterrorista) van fracassar en les tasques de prevenció de l'atac indiscriminat contra població civil. 

Els dies posteriors a l’atemptat vam esmorzar, dinar i sopar amb notícies i opinions, moltes ben supèrflues, que volien aportar dades i explicacions perquè estàvem assedegats de comprendre, necessitàvem entendre com havia estat possible aquell atemptat que ens va deixar trencats. Passat el temps les aportacions han estat de més qualitat però continuem sense haver fet un aprenentatge que ens deixi en una situació millor. Reparar i treballar per a la no repetició exigeix superar l’opacitat i els secrets d’estat així com buscar explicacions en les desigualtats estructurals que travessen la nostra societat i el conjunt del planeta.