El 8 de març es celebra la Diada Internacional de les dones treballadores, una jornada que expressa la lluita de milions de dones que no tenim res més que el nostre treball com a forma de vida. De Chicago a Petrograd, passant per la lluita de les obreres de la indústria tèxtil, de les treballadores domèstiques i del conjunt de dones treballadores, que històricament hem mantingut viva la flama de la dignitat, contra l’explotació capitalista, patriarcal i racista, que ens nega el dret a una vida digna i a una sobirania plena com a dones, tant als Països Catalans com arreu del món.

“La pobresa té nom de dona” no és pas una frase feta. La divisió sexual del treball provoca que totes les tasques de la llar i les tasques de reproducció i de cura que realitzem les dones pràcticament en solitari no tinguin valor reconegut, ni econòmic, ni social, ni institucional. Aquesta desvalorització és intencionada i no té res a veure amb la importància ni la naturalesa d’aquestes tasques, sinó amb el fet de que les mateixes s’han relegat històricament a l’àmbit privat, domèstic, fora del món productiu, sense donar-li un valor econòmic ni social. I això que si deixéssim de fer aquestes tasques, cap de les persones que estem aquí hi seríem, perquè cuidar les persones dependents, cuidar dels infants, procurar un envelliment digne a les persones grans, netejar, fer el menjar, rentar la roba... són tasques imprescindibles per garantir el manteniment de la vida.

Les que més patim les retallades i la regressió en drets socials, en educació, sanitat, en el sistema de pensions, la no implementació de la llei de dependència... som les dones. En primer lloc, perquè aquestes retallades se sustenten sobre el treball de cures i reproductiu que realitzem de manera majoritària les dones: la responsabilitat d’aquest treball passa del sistema públic a les llars i, per tant, a les dones, a qui històricament se’ns han adjudicat aquestes tasques. Hem estat les dones les que hem sofert la cara més dura de la crisi mentre l’Estat i les empreses es beneficien de tot aquest treball invisibilitzat i imprescindible. I en segon lloc, perquè com a treballadores hem de patir també l’explotació a la feina i, encara més, si aquesta està associada al paper de cuidadores que el capitalisme patriarcal ha destinat a les dones pobres: netejar, rentar, cuinar i cuidar. Les dones som les que tenim més contractes a temps parcial, jornades laborals més curtes, percepció de salaris de fins a un 26% per sota dels dels homes, un menor reconeixement de la feina, etc. A més, unes pitjors condicions durant la vida laboral impliquen cotitzacions més baixes i, per tant, suposen pitjors prestacions quan estem aturades, jubilades, o fora del mercat laboral per altres motius. De fet, 2 de cada 3 pensionistes que no arribem al salari mínim, som dones. No podem consentir que quan exercim de treballadores de la llar haguem de patir un règim laboral semi-esclau que ens jerarquitza per la nostra procedència, no podem consentir que com a treballadores de la llar no puguem accedir a la prestació d’atur; hem de gaudir dels mateixos drets que qualsevol treballadora. El capitalisme patriarcal es beneficia de la nostra sobreexplotació amb la situació de les Kellys, les cambreres de pis, garants dels guanys multimilionaris de la indústria turística, que precaritza i aboca a patir malalties cròniques a les treballadores. Denunciem també un atac contra les dones per part de tribunals mèdics, que abans que les nostres vides primen els interessos econòmics i dictaminen altes mèdiques no justificades.

Cap al 8 de març de 2018. Cap a la Vaga Feminista!

Tot això amb unes institucions capitenajades per homes i dones en corbata dins de l’Estat espanyol i francès que estan buides de sobirania, en les que prima la lògica del mercat per sobre de les persones, que sostenen un sistema autonòmic que ens ofega i que, en comptes de garantir-nos una vida digna, ens retalla llibertats, ens desposseeix i ens precaritza. Ho veiem de la mà de l’Estat espanyol mentre accentua la recentralització del sistema autonòmic amb el FLA i les retallades per poder pagar el deute financer. O amb l’Estat francès amb l’actual reforma del Codi del treball. I és que si volem construir una alternativa als Països Catalans que garanteixi una vida digna per les dones i totes les classes populars només podrà ser fora del regne d’Espanya i fora de la UE.

No ens alliberarem del capitalisme patriarcal sota un règim bastit sobre el silenci, basat en la nostra hiperexplotació. Només serà possible lluitant organitzades contra qui ens oprimeix, contra qui trafica amb els nostres drets per aconseguir millors resultats a la Borsa i als mercats. Tenim clar que això és una guerra. Una batalla entre el manteniment de la vida o el capitalisme patriarcal i l’imperi del mercat. I és que aquesta ha estat la lluita des de fa molts anys del feminisme: posar la vida al centre.

Maltractades com a treballadores, com a dones, com a mares, com a malaltes, com a persones dependents, com a migrades, com a velles i com a joves, com a lesbianes, ha arribat l’hora de dir prou a la pau social que van decretar els partits i els sindicats del règim. I també ha arribat l’hora de dir prou amb tota la complicitat, també de la mà del sistema judicial al servei del sistema capitalista patriarcal, que justifica, silencia o relativitza el fet que avui dia les dones treballadores estem sent assassinades, agredides i maltractades amb una impunitat esfereïdora. No és pas casualitat que sigui un 8 de març i siguem les dones treballadores -a l’atur, amb treballs precaris, treballadores domèstiques o a càrrec de persones dependents- les que aixequem amb urgència la necessitat de trencar una normalitat violenta contra totes nosaltres: la vaga general!

Per tot això, aquest 8 de març sortim al carrer per exigir allò que com a dones treballadores ens pertoca:

• Per la derogació de la reforma laboral de 2012.
• Per la persecució de l’escletxa salarial d’avui i la de demà (pensions i prestació d’atur).
• Per la recuperació i extensió dels serveis públics relacionats amb la sanitat, serveis socials i atenció a les dones i atenció de la infància: des d’escoles bressols i hospitals, fins als serveis de dependència. Perquè les seves treballadores tinguin unes condicions dignes, perquè puguin cobrir les necessitats col·lectives dignament i no siguin un pou de precarietat i l’excusa per exigir la nostra doble explotació a la llar.
• Per acabar amb la segregació laboral de les persones trans.
• Contra el copagament en cap servei públic, des de medicaments fins al transport públic.
• Per combatre l’assetjament a la feina , ja que l’àmbit laboral és un àmbit més on rebem violència masclista i, sota la coacció de no perdre la feina, ens veiem més desprotegides per tal de defensar-nos-en.

I en definitiva, contra el capitalisme patriarcal i racista, pel repartiment del treball, de la riquesa i per la cobertura social de les necessitats d’atenció a la infància, persones malaltes i dependents i de totes lespersones. Totes aquelles necessitats col·lectives que en el seu gruix estan sent cobertes amb el sacrifici, el menysteniment i sota una violència estructural insuportable per les dones treballadores. Perquè la nostra condició no és la mateixa que la de les dones propiètaries, les portaveus del capital i dels partits que qüestionen l’existència de la violència masclista. Perquè nosaltres lluitarem fins al final per la senzilla raó que ens hi va la vida.

Us animem a participar al Cicle de xerrades EL SINDICALISME NO ÉS UNA COSA D'HOMES. Coneixerem de la mà de les protagonistes d'aquestes lluites sindicals, la força de la vaga i les victòries aconseguides pel sindicalisme feminista de classe. 

No us ho perdeu!