Avui és un dia important, i no ho és només perquè s’aprova una llei per a la creació d’una Renda Garantida de Ciutadania, sinó perquè s’aprova una llei que és fruit d’un procés de mobilització ciutadana. I per això, les nostres primeres paraules són d’agraïment cap a la Comissió Promotora de la ILP de la Renda Ciutadana Garantida. Gràcies per tot i per tant.

I avui també és un dia important perquè, malgrat les dificultats de poder tirar endavant una ILP – dificultats tècniques, reglamentàries i materials -, avui això ha sigut possible. I aprovem una llei que és fruit d’un procés llarguíssim de recollida de firmes, de moltes hores de taules al carrer parlant amb la gent, i d’una tramitació parlamentària llarguíssima. I és que hauria de ser més habitual aprovar mesures impulsades per la ciutadania, però l’arquitectura de la democràcia representativa no té gaires escletxes per la participació de la gent organitzada. Aprofito per a exposar que a la ponència de reforma del Reglament la CUP-CC hem presentat una esmena en el sentit de facilitar que les ILP puguin ser tramitades amb garanties i, entre d’altres propostes, hi ha la que no es puguin tombar amb el tràmit de l’Esmena a la totalitat com va passar amb la ILP d’educació. Per tant, les nostres segones paraules d’agraïment van per la gent organitzada, per totes aquelles imprescindibles que, malgrat els viacrucis per a fer d’aquest Parlament un espai al servei de la ciutadania, no defalleixen.

En tercer lloc, i ja entrant en matèria, volíem posar en valor el text inicial de la ILP que va entrar a tràmit en relació al que avui va a aprovació. La proposta inicial, amb una lògica de redistribució de riquesa i de resposta a la situació extrema de pobresa de moltes famílies catalanes, suposava un canvi substancial en la gestió de les polítiques públiques adreçades a pal·liar les desigualtats. Paradigma nou: dret a una renda garantida – digne - com a concepte fonamental per aquelles famílies que viuen amb precarietat. I partint d’un anàlisi complex de la pobresa, que interrelaciona molts factors, i que no només se centra en els ingressos que entren a una família o amb si es té feina o no. Les noves formes de pobresa són complexes, i ja no s’expliquen només en base a si es té feina o no, o si es tenen més fills o menys. I tot això la proposta inicial ho recollia. De fet la CUP-CC vàrem entrar un parell d’esmenes, incorporant encara més elements que expliquen la precarietat i la pobresa avui a casa nostra, com el fet de ser persona migrada i tenir una situació administrativa regular o no, o el fet de no restringir la renda només a aquella gent precària. En clau de renda de les iguals.

No obstant això, entre la proposta inicial i el dictamen que avui votem la diferència és abismal. I ja avanço el nostre sentit de vot: positiu, la CUP-CC donarà suport a la RGC i ha participat activament de la ponència donant suport a la CP en tot moment. Però donar-hi suport no treu que vulguem exposar perquè entenem que la llei de la RGC que aprovarem avui és una proposta de mínims, necessària però de mínims, i que no suposa una transformació de les coordenades del mapa de la pobresa a casa nostra.

Per una banda i des de la perspectiva de gènere la RGC no suposa una transformació en profunditat del rostre feminitzat de la pobresa en el sentit en el que la prestació té una matriu familiar. Pot semblar un tema tècnic, però no ho és. Es pot demanar la RGC per unitat familiar fet que reforça la desigualtat de gènere en el sí de la família, en el sentit que no suposa un mecanisme d’empoderament de les dones perquè no té en compte la construcció patriarcal de la majoria famílies. Segurament, molts més homes que dones seran els cobradors de la RGC i les dones administraran la prestació en el sí de la família. De gestionar el sou del breadwinner al de la prestació de la RGC. Res nou a l’horitzó, Estat del Benestar de lògica familiarista.

Per altra banda, des de la perspectiva que lluita contra el racisme i la guetització de les poblacions migrades tampoc és transformadora. Per aquelles famílies migrades es demana una permanència mínima, continuada i efectiva de 24 mesos de residència legal a Catalunya. Diu la llei, literalment, que en cas que es produeixi un "efecte crida" -que s'haurà de constatar amb un increment de com a mínim un 10% de noves sol·licituds de RGC de recents censats a Catalunya- es podrà ampliar el requisit de la residència prèvia fins a un total de 36 mesos. Aquest punt és escandalós perquè restringeix, literalment, el dret a les persones d’altres orígens segons l’acompliment de la Llei d’estrangeria, - que és profundament racista i classista -. Si bona part de les persones més pobres del nostre país són d’orígens diversos, caldrà elaborar polítiques públiques que assumeixin que quan es tracta de pobresa l’origen i la classe es creuen, però en cap cas restringir els pocs mecanismes contra la pobresa que s’administren a casa nostra.

Finalment, i des d’una perspectiva de classe tampoc és transformadora. La RGC és de condició subjectiva – no condicionada – i consta de dos trams, el segon vinculat a la inserció laboral i d’obligat compliment. El segon tram se l’entén com a prestació complementària – 150 € - però es compta com a part de la prestació total. És a dir, si no s’acompleix el pla d’inserció amb èxit – partint d’un esquema fictici d’un mercat laboral amb capacitat d’oferir feines de qualitat – es retiren els 150 €. Però en cas que se segueixi el pla d’inserció i es rebutgi una sola feina considerada adequada es perd la totalitat de la prestació - encara que sigui a temps parcial i que suposi menys ingressos que la mateixa RGC -. Això obre dos vectors d’anàlisi. El primer és sobre la complementarietat amb feines que no suposin cobrar més que l’índex IRSC, i el perill d’estar subvencionant directament als empresaris/es que paguen sous de misèria. Finalment, s’ha apostat per garantir la complementarietat en aquells col·lectius més precaris: famílies monomarentals, pensionistes de prestacions no contributives i col·lectius que ja estaven cobrant la RMI en aquestes condicions. I la CUP-CC ha treballat per a la complementarietat, però sense estar exempta de debats i contradiccions.

L’altre vector d’anàlisi és que, sabent com funciona el mercat laboral, i la diversitat de feines que em venen al cap sota l’adjectiu d’adequades, sembla més aviat una manera de recordar a la gent que si no té feina, és perquè no vol. Per tant, la RGC no suposa una modificació substancial d’aquella gent que ja és considerada pobre, sinó que serà una manera de que sobrevisquin amb una mica més de dignitat la precarietat. Que no és poc, però no és prou.

Seguint en clau de classe, cal exposar que la RGC no serà universal – obvi si només serà per aquelles famílies sense ingressos – i funcionarà amb l’IRSC – l’Indicador de Renda Suficiència de Catalunya – com a referent per a la prestació. L’indicador es crea el 2006 però està congelat des de l’any 2010 a 664 € - Algú creu que aquesta quantitat pot funcionar, tal com està la vida, com a quantitat de suficiència? -. De 664 € (al mes) per a una sola persona, s’allarga fins a una prestació final de 1.208 € (any 2020) per aquelles famílies amb 5 membres. I aquesta prestació és superior a la ja moribunda Renda Mínima d’Inserció, però és de sentit comú que la supervivència d’una família de 5 persones amb 1.200 € és complicada. Per tant, altre cop l’evidència: la RGC és una proposta necessària per pal·liar la pobresa, és imprescindible, però és de mínims ja que no modifica la desigualtat ni tampoc redistribueix riquesa.

I és que no s’ha volgut acompanyar aquesta llei d’una reforma fiscal que també aposti per la redistribució de la riquesa, ni s’ha volgut modificar l’impost de patrimoni. I ja ho deia un ex conseller que si el Referèndum i la voluntat democràtica ha de passar per tocar patrimoni, que no ho veia de cap manera. I n’estem segurs que no “és una veu solitària”, ja que els fets li donen la raó. Ni reforma fiscal, ni modificacions de l’impost de Patrimoni, ni una RGC valenta que vagi a l’arrel del conflicte: la distribució de la riquesa.

I ho dèiem dies enrere en un article de premsa: darrere aquesta proposta se sent la música liberal que explica la pobresa com un fet endèmic, de causes i responsabilitats individuals i que, per tant, planteja mesures també individuals i concretes que no van a qüestionar la distribució de la riquesa, la desigualtat i l’espoli de les classes populars del sud d’Europa.

En un context com l'actual, a part de mecanismes de redistribució fiscals que ja hem citat, cal augmentar de manera substancial el salari mínim i, tenint en compte que anem cap a una situació on no es generaran prou llocs de treball per a totes les treballadores, cal fer polítiques de repartiment de la feina i de la riquesa.

Polítiques orientades a la igualtat, la dignitat i el dret a la vida digne de ser viscuda, com a objectius polítics - encara que no sempre donin vots -. Per la CUP-CC la proposta, en matèria de renda, que millor respon a aquests valors és la Renda Bàsica Universal, unipersonal i sense necessitat d’estar vinculada a la inserció laboral.

I ja sabem que quan plantegem aquest tipus de mesures se’ns titlla d’utòpics. I deia Gramsci, reflexionant precisament sobre la Utopia, que un projecte socialista passava per garantir un ordre polític que fes possible la realització íntegra de la personalitat humana reconeguda a tota la ciutadania. I que això posaria fi, de facto, amb tots els privilegis. El debat és llarg, ens hi reconeixem i això explica la nostra lectura crítica de la RGC que avui aprovem. Nosaltres apostem per un projecte polític socialista, que parteixi de la vida vivible com a màxima política.

I volem acabar citant a la Marina Garcés, quan diu “que del capitalisme ja no se’n pot esperar cap vida digna”.