Hi ha coses que millor deixar-les clares de bon principi per no generar ni confusions, ni possibles interpretacions errònies del que com a grup parlamentari CUP CC pensem és el nostre paper en aquest parlament i en aquesta legislatura. Són coses que ja hem desbrossat i manifestat en cada un del plens que hem anat fent. Tant en el ple d’investidura com en el que el govern va presentar el seu organigrama. 

Per la CCUP CC aquesta no és una legislatura normal, ni pretenem ni volem que ho sigui.

Aspirem a fer d’aquesta una legislatura excepcional. I l’excepcionalitat la pretenem, la volem pel seu caràcter de ser una legislatura de ruptures, de canvis, de transformacions, de reptes; una legislatura que a més a més recuperi de forma clara allò que sempre haurien d’haver estat les institucions: un reflex clar de la voluntat popular, de la voluntat de la gent del carrer.  

Aquesta és la lectura que fem del 27 S i de quina és la legislatura que se’n desprèn. 

I aquest caràcter d’excepcionalitat que li donem, que li volem nosaltres a la legislatura que hem iniciat, un cop més l’expressem des d’aquest faristol per motius que no depenen solament de les nostres voluntats sinó també d’altres. I ho fem coneixedors de que el temps, els dies transcorreguts, des del ple de Debat del programa i votació d’investidura de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, són pocs. Molt pocs. De fet segurament amb l intervenció d’avui no respectem la formalitat aquella del 100 dies de govern. Però, crec, que tots els que formem aquest ple som coneixedores del vertigen en que es precipiten les coses en l’actual marc  polític català i de la necessitat que tenim de donar les respostes polítics en el temps adequat. 

L’estat espanyol, expert i gran coneixedor no del procés sinó del “como proceder” amb brigada aranzadi o sense actua i actua fort. El dia a dia de la llei mordassa, dels CIES, dels refugiats, dels requeriments als nostres ajuntaments i als seus posicionaments davant la llei, davant el país, en suport al seu parlament, a aquest Parlament  no admeten demora; i ens donen el tempo en que hem de saber donar a la nostra resposta política. 

Els compromisos adquirits  27 S van donar el mandat i van situar les bases d’aquest sobre els pilars de la desconnexió amb l’Estat, inici d’un procés constituent i les imprescindibles i mai suficients mesures de rescat social.

I aquest mandat, aquest compromís no el podem fer dins el marc del que ha significat el règim del 78. 

Ara que precisament es compleixen 30 anys del Referèndum sobre la permanència o sortida de l’Estat Espanyol de l’OTAN. Una votació que va donar un resultat dns el marc estatal a favor de la permanència de 52,5% i els vots en contra van ser un 39,8%. Però que a Catalunya va guanyar el No amb un 51% , un No que també es va imposar a Canàries, Navarra i el País Basc. 

Aquella derrota va tancar de manera definitiva la transició espanyola de la dictadura franquista a la democràcia i, els moviments socials de llavors van veure frustrades les seves esperances de transformació i ruptura amb el vell règim, i esperaven que el nou sorgit de la transició de 1978 prengués unes dimensions diferents. Com bé algú ha escrit “la integració a l'OTAN es pot considerar com l'enterrament definitiu de les esperances de les forces socials que havien lluitat per construir un model de democràcia més participatiu que permetés intervenir directament sobre qüestions de transcendència. 

Però aquella campanya per a la sortida de l'OTAN també va donar fruits. S'havia aconseguit posar al centre del debat nacional els valors de la cultura de pau, l'objecció de consciència, la no-violència, la desobediència civil, l’antimilitarisme, la solidaritat i la cooperació internacional. La prova d'això és que, pocs anys després, molta d'aquella gent que va estar en les mobilitzacions de la campanya del Referèndum, creava entitats d'ajuda al desenvolupament, de solidaritat, de drets humans i centres per la pau, o es vinculaven al moviment antiguerra, que més endavant es mobilitzaria en contra de les guerres del Golf, de l’antiga Iugoslàvia, Palestina, Afganistan, Iraq, Líbia i Síria, moviments i organitzacions que han mantingut viva la reivindicació de construcció de la pau en un món més solidari i sense guerres.” Moviments que avui participem activament en el marc de construcció de la República Catalana i en el reconeixement d’aquesta en el valors defensats de pau, desobediència, antimilitarisme, solidaritat i cooperació internacional.  

Moviments que participen de noves maneres de fer i entendre la política. Fa poc dies Marina Garcés, parlant de Nova Política, deia: Parlar de “nova política” és, així, una categoria trampa que converteix en un producte caducable les lluites i els reptes de transformació social actuals. El que avui en diem nova política és un conglomerat encara molt indefinit de persones i d’estructures que vénen dels partits tradicionals amb cares, plataformes i sigles que fins fa poc no participaven en el sistema de partits. Més que una renovació ideològica i política, per a molts la nova política significa sobretot una regeneració ètica d’un sistema estructuralment corromput, a través de procediments més oberts, transparents i personalment honestos. En aquest nivell, a curt termini la nova política desperta un consens del qual ens sentim part, sense cap dubte.

Ara bé, el problema comença quan es debat la capacitat real que poden tenir les noves formacions polítiques de transformar l’exercici de la política real. 

I és, situant-nos al bell mig d’aquest dilema, on pensem que si el marc del regim del 78 no ens és vàlid per complir amb el mandat del 27 S i la declaració del 9N , tampoc ho és el marc autonòmic i d’acceptació del deute.  

Reflexions de la companya Eulàlia Reguant apuntaven que d’aquí a poc, quan parlem de pressupostos i el focus tornin a estar en el que faci o deixi de fer el grup parlamentari, i la CUP Crida Constituent en general, hem de tenir clar que en el marc polític i econòmic en el que ens movem, el capitalisme, és molt difícil (per no dir impossible) generar la transformació social, política i econòmica per la que treballem i ens mobilitzem. Però també cal deixar clar que la resignació no és la nostra opció política, i que no acceptem ni acceptarem els marcs imposats. 

Per avançar cal treballar per aconseguir gestos inequívocs que permetin fer front a l’emergència social i poder constatar que les polítiques d’austeritat i privatitzacions són elements del passat, gestos que plantegin la desobediència respecte aquelles lleis amb origen a l’Estat espanyol àmpliament contestades des de la societat (la catalana i la resta de l’estat), i gestos que en la construcció republicana visualitzin i demostrin un procés des de baix, on tots aquells col·lectius que des de fa anys treballen per fer efectives alternatives i sobiranies hi tinguin cabuda. Aquesta és la nostra funció pels propers 16 mesos, i en cap cas, es tracta d’apuntalar governs, o facilitar una imatge de normalitat, ja que res d’això que anem a fer és normal.

Aquesta legislatura és excepcional i com a tal, el Parlament i el govern han d’actuar. Ningú pot pretendre que les estabilitats, en períodes excepcionals, siguin les estabilitats de tota la vida, aquelles on allò més important és aparentar unitat d’acció, on les divergències i les diferències queden fora de l’hemicicle.

Aquesta legislatura té un mandat, i és a això al que ens hem compromès, a respectar el mandat popular del 27 de setembre. Ni a més ni a menys, que no és poc. L’excepcionalitat no entén de xantatges, no entén de polítiques autonomistes i no entén de polítiques que ofeguen a les classes populars d’aquest país. L’excepcionalitat entén de l’estabilitat necessària davant els embats que arribin de l’estat espanyol, dels poders fàctics de l’estat que es neguen sistemàticament a reconèixer els nostres drets.

I és en aquesta excepcionalitat de legislatura, en aquest tempo acotat però urgent en la resposta, que voldríem veure situat el nostre govern.

Joan Garriga "Nana"
Diputat de la CUP-Crida Constituent