És el moment d’explicar i reivindicar els efectes positius d’aquell setembre i primers d’octubre desobedients. És el moment, també, d’assumir que el conflicte polític entre aquest tros de país i l’estat espanyol no es resoldrà des d’una lògica obedient. I no serà demà. Ni sense més sofriment. El camí de la desobediència institucional i civil-popular és un camí llarg, però guanyador.

Fa unes setmanes, un company m’escrivia: «Avui, per primera vegada en dies, estic content». Un company que, per cert, està patint, molt directament, els efectes de la repressió estatal. Aquesta alegria es palpava, també, entre activistes dels Comitès de Defensa de la República, amics i familiars. Aquells dies també vaig rebre missatges d’alegria per part de persones de l’ANC i OC. Feia poc que s’havia sabut que Alemanya no extradiria el president Puigdemont per rebel·lió, i Suïssa havia fet evident que no entraria en un insultant intercanvi de cromos Falciani–Rovira/Gabriel. Aquesta alegria es va repetir quan la fiscalia belga va decidir no extradir Comín, Serret i Puig i, així, no cedir a les pretensions de l’estat espanyol.

Totes aquestes petites grans victòries internacionals són fruit de l'acció desobedient. Esclar que no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat, però fins i tot en el cas que finalment la justícia alemanya, suïssa, belga i escocesa s’alineessin amb la repressió de l’estat espanyol, l’1 d’octubre i l’exili ja han fet més per a la internacionalització del procés d’autodeterminació català que qualsevol conselleria hagués pogut fer en trenta anys. Amb aquestes accions, el caràcter profundament antidemocràtic de l’estat espanyol ―versió règim del 78― va quedant, lentament, al descobert. El sofriment dels darrers mesos pren un sentit col·lectiu i eminentment positiu. La desobediència permet visualitzar allò que, en un context d’obediència i consentiment, els aparells de l’Estat tenen capacitat per mantenir pràcticament invisible: el seu caràcter eminentment coercitiu i repressiu, això és, tot allò que ens manté sotmeses a les voluntats i interessos de les elits autonòmiques, estatals i europees.

Aquesta situació sintetitza, pràcticament a la perfecció, la lògica de la desobediència activa i no violenta. Per una banda, es fa evident que desobeir té uns costos elevadíssims, com els que estan assumint el company al qual em referia en començar i tantes altres persones, començant per preses i exiliades. La repressió d’un estat desobeït comporta, com estem veient, situacions d’amenaça, exili i presó. Tanmateix, també es fa evident que si es resisteix i es persisteix en la via iniciada l’1 d’octubre passat, aquest fet es capgira i els costos que ha d’assumir l’Estat per mantenir la repressió es fan cada dia més elevats i, per tant, més difícils d’assumir, tant a escala domèstica com internacional. En canvi, com s’ha vist en els darrers anys, la via de «la llei a la llei» surt totalment gratuïta per a l’Estat i, per tant, impossibilita ―en el fons― la generació d’un escenari on es vegi obligat a acceptar i respectar el dret a l’autodeterminació. Renunciar a la unilateralitat és, així, renunciar a qualsevol referèndum.

És lògic i del tot comprensible que la brutal repressió que estem patint generi no només por, sinó també dubtes raonables. Fa unes setmanes, per exemple, fora de l’Audiència Nacional, esperant la companya Tamara Carrasco, no podia deixar de pensar en el patiment que ella i els seus pares estaven passant. En aquests moments et preguntes fins a quin punt val la pena, tot plegat; però la mateixa pregunta et fa respondre que el que fem no només és necessari, sinó del tot imprescindible. Aprofitant-se d’aquests costos, i del sofriment de tanta gent, en els darrers mesos, analistes i tertulians oportunistes de pràcticament tots els colors han proclamat, repetit, i fins i tot celebrat «el fracàs de la via desobedient». També han fet aquest tipus de proclames històrics mentors de la tesi de «la llei a la llei», com ara Artur Mas. Processistes i contraris a la independència s’han posat d’acord per enterrar la via desobedient, perquè el que pretenen enterrar és, en realitat, la possibilitat d’autodeterminació. No estic dient processita ni contrari a la independència tothom que dubta del camí desobedient o planteja vies teòricament alternatives. Però és evident que els contraris a la independència coincideixen a celebrar l’aparent fracàs de la via desobedient perquè són conscients que la victòria d’aquesta via seria la derrota de l’statu quo.

Entre les alternatives plantejades al camí desobedient, hi destaca la que diu que cal afrontar la situació amb realisme, i abandonar (per quan siguem més) la desobediència, facilitar una investidura per així fer fora el 155 ―i oblidar-se, sempre, del 135―, recuperar les institucions, alliberar presos, possibilitar el retorn de les exiliades i fer créixer, així, la majoria independentista. Amb la investidura (amb el nas tapat) de Torra la mateixa tesi s’ha estès immediatament a la designació de conselleres al gust de l’Estat. I així serà amb totes i cadascuna de les polítiques que es vulguin dur a terme mentre es mantingui l’aposta per l’obediència: caldrà el permís de l’Estat.

Realisme i honestedat

És per això que a mi, tanmateix, se’m fa difícil elaborar una anàlisi menys realista. El referèndum de l’1 d’octubre significa, en termes de poder i estat, un punt de no retorn. Per bé o per mal, res mai no tornarà a ser com abans. No recuperarem les institucions perquè, de fet, encara no han estat mai nostres. Ni serem més acotant el cap perquè, de fet, mai hem estat tants ni tan diversos com vam ser l’1-O i el 3-O. Iniciada la via desobedient, la disjuntiva actual és entre si persistim en la recerca i construcció d’un futur més just per a tothom o si, desembridada la fera del 78, abaixem el cap acceptant un futur amb encara menys drets i llibertats que les que aparentment havíem tingut fins ara.

Realisme (i honestedat) és admetre clarament i públicament que en el context de l’estat espanyol exercir l’autodeterminació implica, necessàriament, un procés de revolta popular. Una mena d’empoderament popular revolucionari totalment allunyat del relat de l’independentisme indolor dels darrers anys. Perquè si bé és evident que la simplificació de la realitat ―pròpia de l’independentisme màgic― ha permès al moviment independentista créixer molt ràpidament i generar molta il·lusió, també és cert que la mateixa lògica no li ha permès, ni li permetrà mai, exercir l’autodeterminació. Com a autocrítica, cal apuntar que no ho hem denunciat prou ni segurament prou bé. El problema no és tant haver quedat diluïts en el moviment independentista, sinó altament disciplinats per les tesis hegemòniques ―i interessades― d’aquest moviment. Els actors amb més poder d’aquest procés sempre han intentat imposar una veritat, sobretot negant vies alternatives a la que els permetés dominar la situació. Aquests anys hem vist com s’impedia, entre altres coses, un debat sincer entre el que significava la teoria de l’obediència i l’aposta per la desobediència. Aquest és, segurament, un dels errors més grans que ha comès el moviment independentista en aquests anys.

En aquest mateix sentit, i també com a autocrítica de la qual aprendre, no podem passar per alt que aquesta simplificació de la realitat ha permès, alhora, que part de les elits nacionalistes catalanes hagin pogut aprofitat el moment per intentar blanquejar el seu passat corrupte (per ser generosos), per una banda, i les retallades més antisocials de la història, per l’altra. Així, si l'independentisme al poder institucional no hagués fet retallades, privatitzacions i no hagués promogut o encobert la corrupció, probablement hauríem estat bastants més de 2 milions de votants tant l'1-O com el 21-D. Ja sigui per incapacitat, per manca de voluntat o directament per una possible determinació contrària a sumar les principals forces sociopolítiques del canvi de la societat catalana (moviments populars per l’autodeterminació, moviments pels drets socials i laborals de la classe treballadora i moviments per una democràcia real com el 15-M, per exemple), les polítiques dutes a terme als darrers anys han impossibilitat la formació d’uns consensos socials molt més amplis que els actuals, imprescindibles per superar la repressió de l’estat espanyol. Cal que el projecte d’autodeterminació ho sigui també en el seu sentit socioeconòmic i democràtic més profund, o aquest continuarà sent vist com un projecte contrari als interessos d’una part significativa i imprescindible de la classe treballadora i les classes populars. Avui queda clar que tant la lògica de l’obediència com la lògica de les retallades no només resten força social al moviment autodeterminista, sinó que faciliten la consolidació d’aquelles que fan de la bandera quelcom per tapar-se vergonyes i interessos. Com també queda clar que cal desenvolupar i explicar la lògica desobedient sense caure en les simplificacions en les quals també nosaltres hem caigut.

Precisament els fets de setembre i primers d’octubre són els que ens indiquen el camí a seguir. És d’on hem d’aprendre d’encerts i errors, si el que volem és exercir i fer efectiva l’autodeterminació. No estic reivindicant, ni tampoc qüestionant, el caràcter referendari de l’1-O. Penso que aquest no és l’element central, ni tampoc més aglutinador, d’aquelles dates i fets. De fet, segurament ens hauríem de començar a preguntar fins a quin punt l’1-O invalida la reivindicació i necessitat d’un referèndum d’autodeterminació reconegut per la comunitat internacional o la fa encara més robusta i legítima. Més enllà dels resultats i de l’altíssima participació en un context altament repressiu, el que realment cal destacar i fixar-nos d’aquelles dates és la combinació que es va donar entre desobediència institucional i desobediència civil-popular. El problema principal d’aleshores, i que no podem repetir, no és que no estiguéssim preparades per fer front a l’embat de l’Estat (que probablement no ho estàvem, però no pas per manca d’estructures d’estat), ni que no fóssim suficients (tot i que no hi ha majoria més gran que la independentista, sempre cal ser més); el problema d’aleshores va ser que gran part dels actors de l’esfera institucional (de la direcció institucional de l’independentisme, podríem dir) es van veure obligats a desobeir pel bloqueig de l’Estat, per una banda, i per la pressió popular, per l’altra, i ho van haver de fer no només a contracor, sinó sobretot contra la seva estabilitat material i institucional. D’aquí va venir el retorn al dilacionisme aquell malbaratat 10 d’octubre. D’aquí ve la necessitat imperiosa de focalitzar els nostres esforços a generar les condicions necessàries per provocar un canvi de lideratge en el procés, i fer que passi de les forces polítiques institucionalitzades a l’esquerra municipalista, rupturista i desobedient, ja que només així serem capaces de fer el necessari assalt al poder. Les mateixes elits que havien contribuït a fer créixer l’independentisme a través de la teoria de la llei a la llei, pròpia de l’independentisme màgic, es van veure quasi superades per la nova realitat material que el moviment popular portava als cors. I van contribuir decisivament a frenar-ho, tot mantenint el relat nacionalista del tot és culpa d’Espanya.

S’ha dit molt que setembre i octubre van espantar «Madrid-Espanya». Però aquesta és només una part de la realitat, part que correspon a una anàlisi i perspectiva nacionalista dels fets. Si els intentem observar des d’una perspectiva materialista del poder, veurem que el que van fer aquests esdeveniments va ser, sobretot, espantar les elits, fossin catalanes (independentistes o regionalistes), espanyoles, o europees, davant del que podia haver estat l’inici d’una revolta popular democràtica i democratitzadora. Els possibles morts de què han parlat diferents dirigents independentistes corresponien, en el fons, més a una por real de perdre el control —i domini— del relat i la situació que no pas a una amenaça realista i creïble de l’Estat (i no dic que no existís). És una llàstima que el conjunt de l’esquerra popular del país no compartíssim, pel que sigui, ni encara avui compartim l’anàlisi del moment perquè crec, sincerament, que teníem —i tornarem a tenir— l’embranzida social necessària per iniciar el desbordament democràtic i no violent de les estructures de poder que totes patim i combatem.

L'hora de l'autodeterminació

Tanmateix, però, ja hem fet el més difícil. El referèndum desobedient va ser, efectivament, la clau que començava a obrir tots els panys del 78. Vam iniciar el llarg, però guanyador, camí de la desobediència institucional i civil-popular activa i no violenta. Ara cal continuar-lo.

Malgrat totes aquelles que volen, per interessos diversos, deslegitimar aquesta via, els darrers anys en general i els darrers mesos en concret mostren i demostren que només així farem moure la comunitat internacional i l’Estat. Perquè l’objectiu de la desobediència no és mai imposar res a ningú —seria un oxímoron tant inacceptable com insostenible— sinó construir un marc en què es puguin exercir els drets reivindicats. Perquè la desobediència no pretén acabar amb el sistema legal, sinó transformar-lo per fer-lo més respectuós amb la realitat social i política d’un moment històric concret. Transformar-lo, no pas per beneficiar únicament i exclusivament aquelles que reivindiquen el canvi i perjudicar la resta, sinó per construir un marc qualitativament i significativament millor per a totes. 

És més, la via desobedient no exclou l’escenari d’acord, sinó que el possibilita i genera les condicions necessàries perquè tant la comunitat internacional com l’estat espanyol es vegin obligats a reconèixer el dret a l’autodeterminació. I no serà demà. Ni sense més sofriment. Si hem decidit i socialment construït l’objectiu de l’autodeterminació com un dret a exercir, aquest hauria de ser l’objectiu compartit per totes aquelles que creuen que no hi pot haver millor futur que aquell decidit de forma col·lectiva.
Precisament per això molts no nacionalistes som independentistes: perquè entenem que en el context en què ens ha tocat viure, exercir l’autodeterminació és clau per dur a terme una veritable moció de censura vers el règim del 78 i acabar, així, amb les seves estructures de poder i privilegis. És l’eina que en aquesta part de l’Estat tenim per possibilitar la construcció de sobiranies que responguin i corresponguin a la voluntat popular d’aquí, i de la resta de pobles.

Seria, alhora, la nostra petita gran contribució per mostrar i demostrar a la resta de pobles de l’Estat, d’Europa i la Mediterrània que sí, que es pot. Que cal obrir fronts populars i desobedients arreu per canviar-ho tot. És el moment de reivindicar els efectes positius d’aquell setembre i octubre desobedients.

És el moment, també, d’assumir que el conflicte ni es resoldrà amb quatre dies ni es resoldrà des d’una lògica obedient. S’ha acabat l’independentisme màgic; ara és l’hora de l’autodeterminació.