Comunicat | QUO VADIS, EX-PSC?
La publicació, i defensa als mitjans de comunicació, del document marc del 14è Congrés del PSC presenta, pel que fa a la llengua, elements altament perillosos per a la convivència a Catalunya, atiant el foc contra l’escola catalana i contra el català en general, amb un clar intent de guanyar-se les escorrialles electorals de Ciudadanos, és a dir, d’aquells votants d’aquest partit que, encara, no s’han anat a VOX o al PP.
En primer lloc, afirmar que “per la instrumentalització que han fet els nacionalismes de la llengua, pel procés independentista, que ha associat el català a la seva causa, i per una utilització partidista al voltant del seu ús, especialment a l’escola” no tan sols és mentir descaradament sinó que és abonar totes aquelles tesis que acusen l’escola de ser l’instrument que ha fet possible l’augment de l’independentisme. La realitat és, però, ben diferent, ja que, justament, l’independentisme en general ha obviat, a voltes alarmantment, el tema de la llengua. I el fet d’afirmar que s’ha fet un ús partidista a l’escola és també no voler recordar l’ampli consens polític que va fer possible l’escola catalana; un ampli consens, per cert, on va participar el PSC, un PSC que ja no existeix, com ho demostra dia sí i dia també.
Aquest plantejament trilingüe ja l‘ha viscut el català a les Illes Balears de la mà del PP més recalcitrant i retrògrad de José Ramón Bauzà entre 2011 i 2015, i no ocultava que es tractava d’una maniobra barroera per fer retrocedir el català; l’ex-Psc de l’actual primer secretari Iceta va pel mateix camí i va en la mateixa línia del plantejament igualment poc fonamentat del conseller Bargalló al Principat de Catalunya quan es presenta el nou Marc per al Plurilingüisme, i del blaverisme i espanyolisme del País Valencià que ha actuat durant tants anys. Quan es parla de trilingüisme o de plurilingüisme no és altra cosa que el conegut primacisme castellà disfressat de nova modernitat, que és facilitat per l’aplicació molt sovint incompleta i deficient de la immersió lingüística en català.
En segon lloc, el fet d’afirmar que es farà un “model plurilingüe a l’escola amb la flexibilitat que la realitat sociolingüística present al nostre país exigeix” i matisar en declaracions públiques que cal replantejar-se el model actual d’immersió demostra que:
- Desconeixen què vol dir l’aplicació de programes d’immersió lingüística. La immersió és una metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge de segones llengües que es fa servir en aquells contextos en què els alumnes no tenen com a llengua familiar la llengua de l’escola (fer ensenyament en anglès en una escola privada també és fer immersió lingüística, però a aquest tipus d’ensenyament el PSC no el critica).
- No saben que fer ensenyament en català a, per exemple, la Terra Alta no és fer immersió, sinó que és, senzillament, fer ensenyament en la llengua del país.
- Obvien, vergonyosament, que, en acabar l’ensenyament obligatori, la immensa majoria dels alumnes obtenen uns resultats similars de català i de castellà, i, és més, que en les proves de castellà que aplica l’Estat a Catalunya els nostres alumnes obtenen millors resultats que els alumnes del País Valencià, de les Illes, de Galícia i, que s’agafin fort, d’Andalusia, Canàries, Extremadura...
- No saben que l’únic àmbit en què el català està mínimament normalitzat és l’escola (no universitària). Per què no es pregunten per la situació de la llengua al món judicial (que tant respecten i lloen), als mitjans de comunicació, al món de l’empresa, en les relacions interpersonals...? És més, cal denunciar que una part significativa de l'ensenyament públic i concertat (de segons quines zones del país) de secundària, de la FP i de la formació d’adults es fan en castellà desobeint la normativa des de fa molts anys, i amb la vista grossa de les direccions, les inspeccions, els SSTT i el Departament.
- No saben que el castellà es parla més al pati que mai a la història d’aquest país.
- No volen saber quin és el nivell real de català dels nostres alumnes quan acaben el 4t d’ESO? Tot l'alumnat té un nivell equivalent al C1 de la Direcció General de Política Lingüística, una equivalència que se’ls dona pel fet d'haver acabat aquesta fase dels estudis? Només cal veure com escriuen i parlen quan arriben a graus superiors.
- Obvien la presència a Catalunya d’altres llengües procedents de la immigració: el gallec, l’amazic, l’àrab darija, el xinès (wu, cantonès i mandarís), el panjabi...
I, finalment, arribar a afirmar que volen “promoure en l'àmbit estatal el reconeixement i preservació del plurilingüisme, articulant la defensa de totes les llengües oficials i el reconeixement de la riquesa lingüística a tot Espanya, per garantir el dret de tothom a parlar la seva llengua i l’obligació de les administracions de garantir els drets dels parlants i promoure el coneixement i reconeixement de la diversitat lingüística a tot el territori” només es pot titllar de broma després del que hem vist en el judici als nostres polítics a Madrid.