Dijous 3 de maig de 2018, l’organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA) anunciava la materialització de la seva dissolució. ETA naixia el 1958 al si del poble basc, en una conjuntura política i històrica concreta, amb l’objectiu de lluitar per una Euskal Herria independent, reunificada, socialista i no patriarcal.

Sis dècades després, ha estat la mateixa organització ETA qui ha decidit dissoldre’s de manera unilateral. Davant el pas ferm, irreversible i que la gran majoria del poble basc no només valora positivament, sinó que ha acompanyat en molts casos de manera activa, ni l’Estat espanyol ni l’Estat francès han estat a l’alçada del moment històric: no és que no hagin estat proactius, sinó que han obstaculitzat repetidament el procés que ha culminat aquest 3 de maig. Tot un exercici de flagrant irresponsabilitat política, especialment si el comparem amb el paper actiu d’altres estats en la resolució de l’expressió armada (i les seves conseqüències) en altres conflictes polítics similars en altres indrets. Però el poble basc sí que ha estat responsable i la societat civil organitzada basca ha exercit un rol central en tot aquest procés. Una vegada més, és la mobilització i organització popular que aconsegueix allò que les institucions no poden i els Estat neguen.  

És inconcebible que els estats espanyols i francès siguin cecs i sords davant el nou context polític i es mantinguin en la ferma negació del conflicte encara vigent. La manca de voluntat de diàleg i negociació, són mostres de l’autoritarisme d’un Estat espanyol que no reconeix el dret a l’autodeterminació i que, juntament amb l’Estat francès, aboga per l’esquarterament del territori i el manteniment de la repressió contra el moviment polític independentista. Una negació que ha comportat la repetida vulneració de drets humans de preses i familiars, invisibilitzades, torturades, dispersades. Una negació que ha comportat que s’hagi passat de puntetes per totes les accions criminals sorgides de les clavegueres de l’estat espanyol. Per això, des de la CUP aprofitem per tornar a mostrar la nostra solidaritat vers aquestes altres víctimes del conflicte i la seva injusta invisibilització i manca de reconeixement polític i humà.  

Avui, doncs, el conflicte polític i democràtic a Euskal Herria roman. I és justament des de la mateixa lògica immobilista, repressiva, policial i judicial, que avui l'Estat espanyol interpreta el conflicte polític obert amb el poble català, en lloc d'assumir-ne una resolució política. Ambdòs pobles tenim davant un estat espanyol que tem la democràcia popular, nega el dret a l’autodeterminació (si cal, exercint la violència vers població civil) i té pànic a l’empoderament popular i la possibilitat que s’obri per baix allò que van tancar per dalt el 1978.

Des de la CUP encoratgem el poble basc a no defallir en aquesta legítima lluita pels seus drets polítics, socials i humans, de la mateixa manera que exigim que els Estats espanyol i francès cessin l'estratègia repressiva, apropant els i les preses polítiques a casa, alliberant les preses malaltes i obrint un nou escenari que, en clau de solució, aposti per l’amnistia i el reconeixement dels drets civils i polítics del poble basc.  

EN EUSKERA

2018ko maiatzaren 3an, osteguna, Euskadi Ta Askatasuna (ETA) erakundeak bere disoluzioaren materializazioa iragarri zuen. ETA 1958an jaio zen euskal herriaren baitatik, koiuntura politiko eta historiko zehatz batean, Euskal Herri independiente, berbatu, sozialista eta ez patriarkal baten alde borrokatzeko helburuarekin.

Sei hamarkadaren ostean, ETA erakundea bera izan da aldebakartasunez bere burua desegiteko erabakia hartu duena. Aurrera pauso irmo eta itzulezin honen aurrean, euskal herritarren gehiengoak erabakia poztasunez hartu du, eta kasu askotan, prozesua aktiboki aurrera egiten lagunduz erantzun du. Bitartean, Estatu espainol eta frantsesa ez dira momentu historiko honen alturara egon: inolako jarrera proaktiborik ez hartzeaz gain, maiatzaren 3 honetan amaitu den prozesua behin eta berriz oztopatzen aritu dira.

Arduragabekeria politiko izugarria, bereziki munduko beste hainbat lekutako gatazka politiko antzekoetan horien espresio armatuaren (eta bere ondorioen) konponbideari begira beste estatuek izandako paper aktiboarekin alderatuz gero. Euskal herria, ordea, arduratsua izan da eta jendarte zibil antolatuak prozesu osoan zehar rol zentrala jokatu du. Beste behin ere, mobilizazioa eta herri antolakuntza izan dira instituzioek ezin dutena eta estatuek ukatzen dutena lortzea ahalbidetu dutenak.

Onartezina litzateke Estatu espainol eta frantsesa testuinguru polikiko berri honen aurrean itsu eta entzungor, bizirik dirauen gatazka politikoa ukatzen jarraitzea. Elkarrizketarako eta negoziaziorako borondate falta, autodeterminazio eskubidea ukatzen duen Estatu espainolaren autoritarismoaren adierazgarri dira; zeinak, Estatu frantsesarekin batera, lurralde-zatiketaren eta mugimendu politiko independentistaren aurkako errepresioa mantentzearen alde egiten duen. Ukazio honek preso eta senideen giza eskubideen urraketak eragin ditu, ikusezin bihurtuz, torturatuz, dispertsatuz. Ukazio honek Estatu espainolaren estoldetatik eratorritako ekintza kriminal guztien gainetik oin puntetan pasatzea ekarri du. Honengatik, CUPetik egun berezi hau gatazkaren beste biktima guzti hauekiko elkartasuna beste behin ere adierazteko eta sufritzen duten bidegabeko inbisibilizazio eta aitortza politiko zein humano eza salatzeko probestu nahi dugu.

Gaur, beraz, Euskal Herrian gatazka politiko eta demokratikoak bizirik dirau. Hain zuzen ere, Estatu espainiarrak herri katalanarekin irekia duen gatazka politikoa logika inmobilista, errepresibo, polizial eta judizial beraren bidez interpretatzen du, konponbide politikoa onartu beharrean. Bi herriok  herri-demokraziari beldur dion Estatu espainola dugu aurrean, autodeterminazio eskubidea ukartzen duena (beharrezkoa izatekotan herritar zibilen aurkako indarkeria erabiliz) eta herri ahalduntzeari zein 1978an goitik itxi nahi izan zuten hori behetik irekitzeko aukerari ikara izugarria diona.

CUPetik euskal herriari bere eskubide zibil, politiko eta sozialen aldeko borroka legitimoan jarraitzeko  indarrak bidaltzen dizkiogu. Era berean, Estatu espainol eta frantsesari estrategia errepresiboarekin amaitzea exijitzen diegu, preso politikoak etxera hurbilduz, gaixo dauden presoak askatuz eta konponbide-borondatez amnistia zein Euskal Herriaren eskubide zibil eta politikoen aitortza ekarriko dituen eszenatoki berriari ateak zabalduz.