78.331 persones represaliades i 3.358 executades.

3.341 homes i 17 dones.

Aquest va ser el càstig de Franco a Catalunya entre 1936 i 1975. Càstig al que hi afegiríem, lògicament, la manca de drets i llibertats, la tortura, la persecució, el terror i la gana.

I han passat 41 anys des de la mort del dictador i aquí ningú ha parlat de reparació històrica ni de justícia. Llei del punto final, pacte de silenci al búnquer del 78. Maquillatge i oblit. Oïdes sordes a les peticions dels familiars. Silenci, amnèsia, lobotomia.

No podemos saltarnos las leyes. Us sona? Les seves, fetes a mida per convertir als contraris en presoners polítics, objecte d’empresonament, camps de treball, de concentració, sotmesos a judicis sumaríssims o obligats a l’exili. Les ferides estan obertes, i no oblidarem les pallisses, els desnonaments arbitraris ni l’especial acarnissament invisibilitzat, com sempre, envers les dones, amb vexacions com les tallades de cabells, violacions o mostres públiques de submissió a un règim feixista.
Legalitzar la impunitat. Amb les seves lleis, així justificaven l’encobriment de la barbàrie i la persecució. No podemos saltarnos las leyes. I així encara justifiquen avui que aquest país no pugui exercir el seu dret a l’autodeterminació.

No podemos saltarnos las leyes. Doncs avui les desobeïm, les condemnem i les enterrem. Avui arriba el moment d’assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya davant les víctimes dels processos sumaríssims, uns processos judicials que van vulnerar els principis fonamentals del dret. Som conscients de que repararem abusos procedimentals, mai podrem reparar els humans i personals, però allò que si que fem avui és reparar la dignitat i la honorabilitat de tots aquells que van ser injustament jutjats i condemnats, alguns fredament assassinats.

I ens avergonyim en veure que qui ho havia de fer mai ho farà. Ho fem perquè el poble de Catalunya és sobirà per fer-ho. Ho fem perquè és el nostre deure. Ho fem perquè, com tots els represaliats i familiars seus, ja no podem suportar-ho més en les nostres consciències. Patiment particular i col·lectiu. Socialització de la injustícia. Col·lectivització de la dignitat. Desinstitucionalització de la desmemoria.

78.331 processats i 3.358 executats. Innocents. I no els puc recordar a tots, però si a alguns. Començant per les 17 anònimes executades, les invisibilitzades, les imprescindibles, les de la rereguarda, les dones.

Com la Carme Claramunt, del moviment obrer badaloní, primera dona afusellada el 1939 al Camp de la Bota, que en la seva darrera carta deia: Estimada tieta: ha venido el juez y ha decretado la pena de muerte, y me ha dicho que así lo había decretado el Generalísimo y esta mañana a las cinco me van a fusilar. Tú ya sabes que matan a una inocente.

O com la Neus Bouza, obrera de Poble Nou afiliada a la CNT, miliciana republicana a la rereguarda, o la Maria Martí, de Can Cantancliu de Cervià de les Garrigues, miliciana de la CNT-FAI i única lleidatana executada. O com l’Inés Giménez, la última de les dones afusellades al Camp de la Bota, infermera a Mataró, acusada d’espia.

O les últimes paraules d’en Ramon Jacas Fuster, en Xerapi, de la Unió de Rabassaires de Ribes, al seu fill Anton, avui aquí present, quan el va visitar a la presó per darrer cop: No et creguis a ningú, jo no he fet res dolent.

O d’en Lluís Companys, l’únic president elegit democràticament a Europa afusellat per un règim feixista.

O aquell: "Estimat germà Quim, la nova és 'escueta': condemnat a mort", amb el que comença la carta que Salvador Puig Antich, militant del MIL, va escriure al seu germà quan va saber que estava condemnat a morir al garrot.

O les memòries de la Tomasa Cuevas, la Peque, del PSUC, detinguda i salvatgement torturada pels germans Antonio i Vicente Juan Creix fins a ingressar a la presó de dones de les Corts en 1945.
I podríem seguir. 78.331 processats i 3.358 executats.

L’últim d’ells, en Txiki, assassinat a Cerdanyola el 27 de setembre de 1975: Por medio de este escrito quiero dar a conocer una vez más la opresión que sufre el pueblo vasco y todos los pueblos de España bajo el actual régimen de Franco. Es inconcebible que un puñado de hombres sin escrúpulos jueguen con la vida de todo un pueblo por medio de sur fuerzas represivas y sus tribunales por el simple hecho de luchar por la libertad. Es el pueblo y la solidaridad de todos los pueblos del mundo quienes digan la última palabra.

78.331 processats i 3.358 executats.

Per ells i elles avui ens fem sobirans i anul·lem els consells de guerra i els sumaríssims. Esmena a la totalitat a la injustícia. I que vingui la polititzada justícia espanyola a recórrer aquest acte de ruptura amb un Estat que encobreix als assassins quan la justícia argentina els crida a declarar. Que es retrati i mostri el que realment és. Que ens suspengui i anul·li tantes vegades com vulgui, li direm que la memòria i la reparació de les víctimes no poden esperar més, que no es poden suspendre i que en la República catalana l’encobriment dels crims franquistes no hi té lloc. Li direm que la seva legalitat no és la nostra, i que recuperem la que ens van robar, la republicana.

Corrin al TC. Corrin a Europa a dir-los que no, que no volen anul·lar les sentències del feixisme, que volen seguir humiliant les seves víctimes. Corrin a dir-los que s’omplen la boca de democràcia mentre emparen els crims d’una dictadura. Corrin. I no tornin.

Avui els anul·lem, però tenim la vista posada en una República que jutgi als perpetradors, als assassins.

Avui els anul·lem, però cal continuar la feina d’identificació de les fosses comunes, cal obrir-les i cal explicar què són i perquè existeixen. Cal que els familiars trobin aquells que el feixisme va fer desaparèixer.

Avui els anul·lem, per donar un pas més en el procés constituent de la República que volem.

Avui, les nétes i les filles de les que van viure i patir la negra nit del franquisme, retem un homenatge a totes elles, i ens traiem de sobre la imposada legalitat franquista. Amb aquesta llei sobirana posem punt i final a la impunitat.

Avui els nostres anònims herois i heroïnes, els nostres maquis i partisanes, tindran el reconeixement integral que mereixen.

I és que és gràcies a tots aquells que van lluitar, que hi van ser, que no van defallir i que van ser empresonats, torturats i assassinats, que avui podem dir que som una mica més lliures.