Pedro Sanchez, JEC, Tribunal Suprem, Parlament Europeu, Audiència Nacional, Guàrdia Civil. Acabem la setmana amb aquests protagonistes: investidura a l'Estat, resolucions de la JEC, resolucions del Tribunal Suprem, alliberament dels últims dos CDR a canvi de 45.000 euros i noves citacions de la Guàrdia Civil. I finalment, la decisió sense sentit del Parlament Europeu respecte la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras. 

Entre la primera notícia de la setmana i l’última hi ha un fil conductor: l’estabilització del Règim i la impossibilitat, en aquest escenari, d’internacionalitzar el conflicte i emplaçar a la comunitat internacional a forçar a les institucions sorgides de la Transició a la resolució democràtica per la via de l’exercici de l’autodeterminació.

El conflicte català està en vies de resolució. Aquest és el missatge que s’ha llençat aquests darrers dies i setmanes de negociacions. I és més, a nivell internacional es pot entendre fàcilment que l’Estat forma part d’aquesta solució. Si ja estem en vies de resolució, quina mediació i intervenció internacional estem plantejant? 

És a dir, enlloc d’explicar que el dret a l’autodeterminació és llegit com a un factor de risc i per tant, com a dret fonamental negat, el que s’explica a nivell europeu i internacional és que l’Estat és part de la solució i que a través d’una mesa de diàleg s’abordarà el fons del conflicte. Així, no estem explicant que mai no ha existit una depuració dels pilars fonamentals de la dictadura: poder judicial, poder econòmic i poder policial i militar. Així, no s’està qüestionant el Règim ni s’està connectant amb la lluita per la sobirania i la democràcia de tots els pobles. 

Però, una cosa clara: la comunitat internacional va més enllà de la Unió Europea. I recordem, tal i com explica Costas Lapavitsas al llibre El món ens mira, que a l’octubre de 2017 “la jerarquia europea d’estats-nació, recelosa que puguessin tenir lloc altres fragmentacions a Bèlgica, França, Itàlia i altres països, va fer l’orni davant de les peticions dels independentistes catalans”. És a dir, la Unió Europea ha estat també responsable, per acció o per omissió, de la negació de drets col·lectius en relació al procés d’autodeterminació a Catalunya i ho serà les vegades que sigui necessari per preservar els seus propis interessos. 

Per tant, aquells relats que alguns abanderen amb “la Unió Europea ens ajudarà perquè no són espanyols” parteixen d’un nacionalisme que fa por i de premisses falses allunyades de la necessària sobirania popular entesa com a lluita per establir centres de poder alternatius sobre la base de la pràctica democràtica. 

I com si els missatges estabilitzadors que es llencen no fossin suficients, aquesta setmana hem escoltat com primer el president Torra, després el vicepresident Aragonès i finalment la portaveu del govern parlaven de convocar una mesa sobre la mesa, és a dir, una taula on es pugui “consenuar” què portarà el govern a la mesa acordada entre ERC i PSOE per facilitar la investidura. No em queda clar quin mecanisme té el govern català, i en el seu defecte Esquerra, si la taula entre governs no funciona i desperta totes les alarmes l’ambigüetat del “es pot parlar de tot” contraposada al “marc constitucional” que el PSOE repeteix com a mantra. I de fet, a tenor de les últimes declaracions de Miquel Iceta sembla que tornem a fa més de deu anys quan només parlàvem d’infraestructures. 

Estem disposats a desactivar els cants de sirena sobre els indults amb una defensa i proposta clara per l’amnistia de totes les represaliades polítiques? Estem disposats a qüestionar el Règim del 78 des de tots els fronts i per tant, defensar que el dret a l’autodeterminació és essencial en el “No passaran” del segle XXI? Estem disposats a exigir al nou govern de l’Estat que retiri les forces d’ocupació que continuen reprimint tal i com va aprovar el Parlament? Són preguntes que qui ha defensat la mesa de negociació hauria de respondre però també hauria d’explicar què farà quan al davant es trobi un no.

En cap cas no es tracta de parlar de traïdors i herois ni de defensar que allò desitjable és el “quan pitjor millor”. Hi ha estratègies oposades i divergents, hi ha voluntats de “desescalar” i “destensionar” i hi ha convenciment que només des de la confrontació podem avançar. Hi ha por a l’extrema dreta. I les pors són legitimes. Jo també tinc por. Però o fem de la por un motor de fermesa, organització, mobilització i transformació, o ells guanyen.