Enguany commemorem que fa 311 anys que resistim a la ocupació i opressió de l’Estat espanyol.

Un Estat que segueix avançant en la repressió del moviment popular i de tota forma de lluita que qüestione els seus fonaments i ho fa per tots els mitjans de que disposa: l’anul·lació de diverses lleis valencianes per part del Tribunal Constitucional (TC), l’empresonament de noves preses polítiques, la brutal violència policial de l’1 d’Octubre en resposta a l’exercici desobedient del dret a l’autodeterminació, els atacs reiterats cap a la nostra llengua o les agressions del 9 d’Octubre per part de feixistes a qui l'estat sempre ha donat impunitat en són alguns exemples. 

Per altra banda segueix augmentant el pes de l’explotació capitalista sobre les treballadores. L'Estat espanyol continua aplicant el paradigma neoliberal provinent de la Unió Europea. Un paradigma establert en base a uns criteris d’eficiència econòmica per al benefici de les classes dominants i no amb uns criteris de qualitat de vida per a la classe treballadora. No sols això, sinó que aquest mateix paradigma neoliberal s'esforça en afiançar la dominació patriarcal sobre les dones treballadores, que estem sotmeses a tota una sèrie de violències econòmiques i socials, alimentades també pels poders fàctics de l'Estat. 

I és que d’això va el Règim del 78. La Constitució del 78 no és més que el marc jurídic que necessitava la burgesia per a fer un llavat de cara a l’Estat espanyol, hereu de la reforma franquista. Per això van negar el dret a les autonomies a confederar-se, per això existeix l'article 155, per això l’exèrcit espanyol “tiene como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. I amb el sistema de les autonomies l'Estat sols va pretendre llevar-se de damunt la problemàtica de la qüestió nacional, pel perill que suposava la seua creixent reivindicació social. 

Suposadament enfrontats a aquest model d'Estat trobem els governs del canvi, que proposen un replantejament de les autonomies, al·ludint a problemàtiques com la qüestió de l’infrafinançament per a justificar la seua acció política, que òbviament es troba limitada per les seues pròpies contradiccions i la seua obediència al marc constitucional espanyol. Ho veiem en fets com la seua postura respecte al referèndum de l'1 d'octubre i el premi a la convivència entregat a Societat Civil Catalana, una plataforma que empara el feixisme; el manteniment del monocultiu turístic com a model econòmic; o l'acceptació silenciosa de les impugnacions per part del TC dels Decrets de Plurilingüisme o de Sanitat Universal. Però tot i això el govern autonòmic tracta de fer de la qüestió de l’infrafinançament la seua bandera de reivindicació amb la qual consolidar el seu projecte polític, externalitzant la responsabilitat de no estar millorant la vida de les classes populars valencianes. 

Però ni el centralisme del règim ni l'autonomisme dels governs del canvi són la via per a l'alliberament dels Països Catalans. No podem deixa-nos enganyar amb que la misèria que patim el poble treballador es pot solucionar simplement demanant a l'Estat que ens done un tros més gran del pastís. El vertader problema que patim les classes populars dels Països Catalans no és si a l'Estat governen uns o altres sinó que el problema és el propi Estat espanyol, un Estat profundament antidemocràtic que no és més que l'eina de les classes dominants per reprimir la classe treballadora i les nacions oprimides. 

L’Esquerra Independentista no proposem cap programa d’una nova reforma, com ja es va fer amb el sistema franquista. El nostre és un programa de ruptura, el programa de construcció de la Unitat Popular als Països Catalans; la creació del contrapoder popular treballant colze a colze amb les assemblees de barris i pobles, amb les associacions culturals, amb les assemblees feministes, generant projectes autogestionats, alliberant espais, potenciant el sindicalisme de classe, les violències masclistes, recuperant sobiranies, defensant la nostra llengua, exigint una educació pública i popular i un llarg etcètera de lluites que conformen el moviment popular. Per açò també plantem cara dia a dia al feixisme impune als carrers, recordant amb ràbia i lluita els 25 anys de l’assassinat d’en Guillem Agulló. 

Tot açò passa inevitablement per la ruptura amb l'Estat espanyol i la construcció dels Països Catalans, que lluny d'altres projectes opressors o reformistes és l'únic possible marc d'alliberament per al País Valencià i la resta dels Països Catalans i que mitjançant la Unitat Popular garanteix la construcció de la independència, el socialisme i el feminisme. 

Davant la repressió, l'empobriment generalitzat, l'autonomisme i el centralisme, prenem la paraula:

PEL PAÍS VALENCIÀ, PELS PAÏSOS CATALANS!