Als Països Catalans, igual que a la resta del món, el capitalisme ens mata i cal urgentment una alternativa. La pandèmia de la Covid-19 ha accelerat i fet més evident com el sistema arrasa les vides de la gent treballadora per servir els interessos d’uns quants, que no només no ens protegeixen, sinó que ens ataquen directament i sense cap mena de vergonya.

D’una banda, això passa perquè les condicions amb què s’ha hagut d’afrontar la pandèmia han estat nefastes a causa de retallades, privatitzacions, retrocés de drets laborals i inacció davant la violència masclista i l’emergència ecològica. D’altra banda, també perquè la resposta per afrontar la pandèmia ha estat, com en cada crisi, la d’estrènyer més els drets i agreujar l’explotació de les classes populars per servir els interessos del capital, de les grans fortunes, dels qui s’enriqueixen amb la nostra feina, amb la nostra vida i amb la nostra mort.

El govern espanyol, el “més progressista de la història”, que seguia alimentant la il·lusió que dins el règim del 78 era possible garantir el canvi, ha demostrat no ser capaç de prendre mesures contundents que protegeixin les classes populars davant els interessos carronyaires del capital. Aquest govern espanyol ha tingut un paper protagonista en l’intent de reforçament d’un estat i un règim que estan en crisi, mitjançant la recentralització, la suspensió constant de les autonomies i les seves competències. Tot això mentre continua la falsedat de la Transició: el rei posat a dit per Franco marxa impunement després de robar milions a la població.

D’altra banda, tenim uns governs autonòmics buits de sobirania i que, en lloc de treballar per la majoria de la població, prefereixen mantenir-se en el joc electoralista i seguir al servei dels de sempre, sense plantejar tirar endavant propostes de ruptura amb l’estat com l’única eina de sobirania popular i de garantia de drets socials, civils i polítics. Uns governs autonòmics que, alhora, ens han mostrat com les polítiques privatitzadores dutes a terme pels partits de govern en l’àmbit sociosanitari i dels sectors de cures han suposat no poder donar resposta a les necessitats de les persones i, en lloc de revertir aquesta situació, continuen sense treballar per una sanitat, una educació i uns serveis que siguin públics, d’accés universal i amb control popular. Comencem un nou curs en el qual no hi ha res previst, només que les de sempre paguem les conseqüències perquè l’economia pugui seguir treballant.

La resposta de les institucions centrals i autonòmiques davant d’una emergència sanitària com la que afrontem ha estat la repressió, la militarització i l’estat policial, mentre es permet l’absoluta connivència del feixisme dins i fora de les institucions. Així doncs, l’estat espanyol ha aprofundit en el control social i ha posat el focus en la responsabilitat individual, en comptes de parlar d’internalitzar la sanitat privada i posar tots els recursos al servei de la població; en comptes de parlar de la nacionalització dels sectors imprescindibles per afrontar la pandèmia, o en comptes de garantir un parc d’habitatge públic o de regular el preu del lloguer que permeti una llar digna, i no pas continuar donant via lliure a l’especulació immobiliària.

Davant d’aquesta situació, cal una resposta revolucionària que no vindrà de cap institució subjugada al capital, de cap partit que plantegi posar pedaços a un sistema que només existeix gràcies a l’explotació de la immensa majoria de la població. 

És el moment, més que mai, de tenir audàcia, ser valentes i plantejar les solucions que tallin de soca-rel amb un sistema que ens condemna a la mort. Perquè fer passos endavant serà l’única manera de resistir l’embat i fer-nos fortes per estar més ben preparades per als següents. 

El moviment popular als Països Catalans ha mostrat, any rere any, el seu múscul, la seva força. Hem estat capaces d’organitzar les vagues feministes, de dur a terme el Referèndum de l’1 d’Octubre, de parar els peus al feixisme als carrers, de celebrar un Congrés per l’Habitatge, d’impulsar la sindicació de les treballadores en sindicats de classe... Ara, davant el context de precarietat extrema que es presenta, i d’un previsible augment de la repressió estatal mitjançant les mesures de l’estat d’alarma i l’impuls del feixisme, ens caldrà també ser al màxim d’intel·ligents i teixir la màxima unitat bastida entorn d’un programa revolucionari.

Per tal de no retrocedir més, cal pensar els passos per avançar. I, en aquest sentit, haurem de plantejar maneres de teixir la Unitat Popular d’acord amb una lluita conjunta del moviment popular. Cal fer-ho amb objectius clars que no només ens serveixin per aturar els cops, sinó també per millorar les nostres vides. Enfortim-nos organitzativament i siguem més efectives, per dibuixar l’alternativa socialista i feminista als Països Catalans basada en el poder del poble organitzat que es governi a si mateix.

L’Esquerra Independentista plantegem que Hi ha una altra manera de viure, i que, en la unió de totes les lluites arreu del nostre territori, podrem construir la independència del país. La independència del capital i dels estats espanyol i francès. La independència per decidir com volem organitzar l’economia, la independència perquè el territori no sigui una font de diners, la independència per construir uns Països Catalans on el centre sigui la vida de les persones i no el benefici dels rics. 

Només al marge dels estats espanyols i francès i dels mandats de la Unió Europea podrem plantejar i construir, en el dia a dia, des de la lluita i el compromís col·lectiu amb el nostre poble i amb tots els pobles del món, uns Països Catalans lliures en un món de nacions lliures. Lliures de lleis racistes i de CIE, lliures d’especulació, lliures de violència masclista, lliures d’explotació. Uns Països Catalans governats per la gent i per a la gent. Que l’escola pública, els papers per a totes, les llars d’infants gratuïtes o la reducció de la jornada laboral siguin els primers passos per a l’establiment d’un govern popular socialista i feminista. Cal apostar per la nacionalització de tots els sectors estratègics per posar-los sota control popular; necessitem planificar l’economia en funció dels interessos de la gent, i és imprescindible que la responsabilitat de les cures i el manteniment de la vida siguin col·lectius. 

Per això, aquest Onze de Setembre dirigim la mirada enrere, a la història de resistència del nostre poble contra el poder i l’opressió, per mirar endavant i entomar els reptes que se’ns presenten. El repte de fer créixer la força del moviment popular perquè cada cop estiguem més organitzades a cada barri, poble o ciutat. El repte de fer ús de la intel·ligència col·lectiva que ens permeti adaptar-nos a la conjuntura incerta i canviant. El repte de no caure en el joc de possibilismes o desesperances i que no ens prenguin l’emoció de saber que, en la lluita diària per defensar-nos les unes a les altres davant la brutalitat del capitalisme i el patriarcat, hi ha la base dels Països Catalans lliures, socialistes i feministes que construirem i defensarem mitjançant la lluita revolucionària.

Països Catalans, setembre de 2020