No està gens malament que un país hagi construït aquesta carta de presentació, de fet demostra la necessitat històrica que tenim els catalans i les catalanes de proclamar-nos com a societat plural i oberta, en contraposició amb un Estat espanyol uniformitzador. La diversitat interna de Catalunya, entesa com a valor, ha format part de la dialèctica amb l’Estat espanyol, especialment en el discurs del catalanisme d’esquerres.

Però, què hi ha de cert en aquest relat autocomplaent?
Negar la diversitat interna de Catalunya és absurd, però també és absurd creure que aquesta característica ens fa singulars. Com tota societat contemporània, Catalunya és una societat plural i complexa que viu unes dècades de gran acceleració d’aquesta diversitat. A Catalunya, com arreu, es multipliquen les identitats, els interessos, les llengües, els valors... però el que ens hem de qüestionar és si realment hem sabut acceptar, reconèixer i estimular aquesta heterogeneïtat en el terreny polític, especialment ara, enmig del «procés» independentista i a les portes d’un referèndum d’autodeterminació.

Més enllà de tolerar la diversitat, hem sabut integrar-la políticament a la nostra societat? Ha format part de la construcció de la nostra comunitat política? Durant els anys de la Catalunya autonòmica aquest ha estat un debat gairebé inexistent, ni tan sols durant els anys de màxima arribada d’immigració. Instal·lats en debats estèrils sobre multiculturalisme i integració cultural, la classe política catalana en el seu conjunt ha viscut cofoia només parlant del dret a la diferència cultural, i construint la fotografia d’una Catalunya cosmopolita mosaic de cultures. Què ha fet la Catalunya autonòmica per defensar el dret dels nous catalans a intervenir políticament en la defensa dels seus interessos? Entre poc i res.
Sigui com sigui, ja fa uns anys que vivim l’enterrament per fascicles d’aquesta Catalunya autonòmica. El moviment independentista ha estat capaç de construir majories amb un nou horitzó: la república catalana. I és en aquest nou escenari d’autodeterminació política que esdevé inajornable l’acceptació de la diversitat del poble català.

En aquest sentit no sembla pas que anem massa bé. Tot i els esforços per parlar d’un moviment independentista transversal, la realitat ha estat una altra. Majoritàriament, l’independentisme s’ha visualitzat com una revolta de la classe mitjana catalanoparlant, obsessionada amb la unitat política i que apareix uniformada quan se li ha de fer una fotografia. Realment desmotivador per aquelles persones que fins ara han estat excloses políticament de la Catalunya autonòmica. Un error a revertir urgentment.
Estem vivint moments excepcionals de construcció d’una comunitat política i, a pocs mesos d’un referèndum d’autodeterminació, l’independentisme ha d’acceptar i reconèixer la diversitat d’aquest país i les altres formes de ser catalans. Per guanyar el referèndum i construir la república catalana haurem d’ampliar el «nosaltres» constituent.

Dels errors se n’aprèn i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació és una oportunitat majúscula. Dur a terme un referèndum d’autodeterminació significa recuperar la concepció integradora i pluralista de la construcció nacional i reforçar la consciència compartida de formar part d’una mateixa comunitat política. Guanyar el referèndum d’autodeterminació ens permetrà obrir la porta d’un procés constituent, la gran oportunitat per construir un projecte nacional que incorpori la diversitat des del seu moment fundacional. No se m’acut millor manera d’aconseguir la igualtat democràtica dels exclosos que a través d’un referèndum d’autodeterminació i el conseqüent procés constituent en què els nouvinguts i la classe treballadora puguin exigir la pertinença a una comunitat política on poder defensar els seus interessos i les maneres diverses de ser catalans.

El procés d’autodeterminació política que el poble català vol protagonitzar ha de ser capaç de generar una identitat compartida, visualitzar el poble català en termes de societat i d’organització política, i abandonar definitivament la cultura com a definició de la identitat catalana. L’eix de la identitat catalana és la societat que construïm, la república catalana. Que es tranquil·litzin els que pateixen tant per preservar la identitat catalana en termes culturals, tenim davant un referèndum i un procés constituent que ens ofereixen la millor oportunitat per identificar-nos com a catalans, proclamar-nos catalans i reconèixer-nos catalans.

No serveix de gran cosa parlar de diversitat cultural i d’integració cultural en el moment en què ens trobem, totes les cultures es barregen i són plurals, tots els individus tenim una cultura mixta. Ens equivocarem enormement si ressuscitem el discurs paternalista de la tolerància i la interculturalitat enmig d’un moment constituent, creient que això ens apropa als «ciutadans d’altres cultures». Just al contrari, la immigració sap perfectament que el discurs cosmopolita de la diversitat cultural tan sols serveix per amagar una realitat d’explotació i, en definitiva, d’exclusió. El procés d’autodeterminació en el que estem no ha de resoldre un suposat problema de diversitat cultural, precisament els treballadors i les treballadores nouvinguts saben millor que ningú que la diversitat conflictiva és la diversitat de classe.

El proletariat, el precariat, els pobres o la classe treballadora, diguem-n’hi com vulgueu, no poden sentir-se exclosos del referèndum ni del procés constituent. El capitalisme s’ha esforçat molt a destruir les comunitats polítiques, però Catalunya té l’oportunitat de plantar-hi cara a través d’un procés d’autodeterminació. Tenim davant el moment de reconstruir la comunitat política desfeta i deixar enrere el discurs hegemònic que tan sols som ciutadans individuals, que actuem individualment, pensem individualment i defensem interessos individuals.

Per tant, la tan proclamada diversitat del poble català és ara una aliada imprescindible per incloure el debat entre classes socials en el procés d’autodeterminació política. Si no ho aconseguim serà un fracàs de la nostra diversitat com a poble i una nova victòria del capitalisme.

Això no és nou. L’esquerra catalana n’ha estat molt conscient en els moments constituents de la nostra història, creant una tradició política que cal recuperar i que es fonamenta en el principi que sigui quina sigui la llengua i la cultura de cadascú, a Catalunya hi ha un sol poble i una sola classe treballadora. Recuperem, doncs, el catalanisme de classe com a argument principal del Sí al referèndum d’independència. Convertim l’independentisme de classe en la força hegemònica del procés constituent.

Insisteixo, res és nou. L’esquerra catalana ho va intentar en la construcció de la II República. L’anarcosindicalisme, el socialisme i el comunisme català van construir el catalanisme popular, un catalanisme de classe liderat per Joan Comorera, Andreu Nin, Salvador Seguí, Francesc Layret, Rafael Campalans, Jaume Compte o Lluís Companys, entre molts d’altres. En aquella ocasió el feixisme es va encarregar de destruir aquell projecte emancipador.

Dècades més tard, l’esquerra comunista del PSUC va recuperar el catalanisme de classe en el moment suposadament constituent de la transició dels anys 70, impulsant un projecte nacional integrador de la diversitat catalana. La traïció de la classe política catalana acceptant una simple reforma de la dictadura en una monarquia parlamentària va propiciar la derrota del catalanisme popular del PSUC i la conseqüent hegemonia de la dreta nacionalista.

La II República i la transició han estat dos moments constituents de la nostra història en què l’esquerra ha estat capaç de vincular la lluita de classe i el projecte nacional català, oferint una proposta política integradora de la nostra diversitat. Tornem a estar a les portes d’un procés constituent, però aquest cop tan sols serà possible si guanyem el referèndum d’autodeterminació que l’independentisme hem plantejat. L’Estat espanyol s’ha mostrat manifestament incapaç d’acabar amb el règim del 78, i malgrat això segueixen havent-hi actors polítics de l’esquerra catalana obstinats a negar l’oportunitat històrica que suposa guanyar el referèndum d’independència. Potser els seus interessos electorals no els permeten reconèixer que un procés d’autodeterminació és l’únic instrument que tenim a la nostres mans per incorporar els nouvinguts i la classe treballadora en la construcció de la comunitat política que volem ser.

No podem oblidar que el poble català és un poble divers també des d’un punt de vista nacional, i això significa que haurem de ser capaços de bastir un procés constituent respectuós amb aquesta diversitat. L’única manera que tenim que tots els catalans i catalanes decideixin adscriure’s a aquesta nova identitat política és a través d’un procés constituent que reconegui, com a part consubstancial de la república catalana, aquells catalans que mantenen la seva nacionalitat espanyola. De la mateixa manera que en aquest procés d’autodeterminació hauran de ser inclosos els catalans i les catalanes del País Valencià, les Illes o la Catalunya Nord que vulguin adscriure’s a la nacionalitat catalana.

Diversitat cultural, diversitat nacional, diversitat de classe. Evidentment som un poble divers, alhora que som un sol poble que ha decidit emancipar-se.