Som aquelles que tenim les mans i l’enginy com a capital. Som aquelles que sobrevivim en el context de la misèria d’uns Països Catalans saquejats per l’economia especulativa i trencats a cops d’austeritat. Som aquelles que resistim a una explotació que aixafa drets. Som aquelles que entenem que no hi ha lluita sense organització i que sostenim diàriament una realitat trencada per la precarietat.

Una precarietat laboral que es vol amagar amb unes dades d’atur que aparentment disminueixen, però que no resisteixen la fotografia de la qualitat (ni tant sols la quantitat) del treball. Les dones continuen sent el rostre de la pobresa i la precarietat: més atur, més temporalitat i menys salaris. Aquests es mantenen baixíssims, agreujant una constant pèrdua de poder adquisitiu – amb una inflació que continua disparada -, i amb un efecte directe i a la baixa de les cotitzacions i les pensions – això és, dels drets per avui i per demà. La contractació temporal creix en mes de 400 mil contractes el mes de març del 2017, mentre que la contractació indefinida – amb la llosa que imposà la Reforma Laboral – suposa amb prou feines 60.000 contractes en el mateix període. I això mentre l’atur juvenil augmenta fins a 68.467 persones i el de la franja d’edat per sobre els 25 s’eleva fins a 856.855.

Mentrestant la pèrdua de drets també es manifesta en altres àmbits: les mútues privades gestionen la major part de les malalties i accidents laborals, administrant les baixes segons criteris de mercat tal com passa amb el mateix ICAM. I la sinistralitat laboral, en constant augment, configura un mapa de l'horror al conjunt dels Països Catalans. L’any 2016 als Països Catalans més de 150.424 persones han patit accidents laborals, i han mort més de 120 persones. Una pandèmia, un lamentable episodi més de la història de la lluita entre el capital i la vida.

I si parlem de la batalla per la supervivència, cal parlar de les invisibles, aquelles que no tenim ni dret al treball, l’exèrcit de reserva permanent que s’amuntega als marges del circuit treball-cotització-drets. Migrants. Treballadores sexuals. Treballadores domèstiques. Treballadores del camp. Treballadores obligades a organitzar-se en falses cooperatives. 

Renovacions de tràmits d’estrangeria truncades per l’exigència d’estabilitat laboral impossible. Assetjament. Condicions de semi explotació. Jubilació i atur inexistents en relacions laborals sense contractació formal. Estigmatització. Angoixa. Misèria. 

I davant del monstre només podem sobreviure organitzades, tal com ho feren les companyes de Càrnies en Lluita i de la COS a Osona.  Com les Kellys, el Sindicat de Manters o el Telemàrketing en lluita. Com el col·lectiu de l’Estiba o els Treballadors d’Eco Serveis a Figueres. Tal com ho està dibuixant l’economia social i el món cooperatiu, amb una altra economia possible i unes relacions laborals basades en el respecte a la vida.

Perquè quan ens organitzem, els palaus tremolen. I no ens queda més remei, ens hi va la vida. Per això necessitem una república. Per implementar els canvis estructurals imprescindibles perquè la vida estigui al centre. Una república als Països Catalans amb feina digna per a totes.